Del consens i de les autonomies

Celebrem el 33 aniversari de la Constitució Espanyola, la Constitució del consens i de l’Estat de les autonomies, en vespres de l’any del Bicentenari de la Constitució de 1812. Pot paréixer que tres dècades són un llarg període de temps, però històricament -i sobretot si es compara amb altres democràcies europees- a penes és res per a una democràcia jove com la nostra.

Si a finals dels anys 70 en els nostres carrers es cridava aquell lema de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomía”, hui podríem cridar “Unitat, autonomia i solidaritat”. Això és el que commemorem en este dia i este és l’esperit que arreplega la nostra Constitució. En concret, en l’article 2 parla de “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que reconeix i garantix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles”. És a dir, garantix el dret de les autonomies i la solidaritat entre totes.

Així mateix, en l’article 139 s’arreplega que “tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori espanyol”. Esta és la Constitució del consens i de la Monarquia Parlamentària, una Constitució que ha fet possible la plena participació democràtica i en la que cabem tots excepte aquells que van contra la mateixa. Per tant (al meu entendre) no tenen cabuda dins d’esta Constitució aquells que demanen la independència d’un territori, i més encara quan al llarg de molt de temps ho han exigit mitjançant bombes, assassinats i atemptats.

Tots cabem. No importa ni les nostres creences religioses, ni la nostra ideologia política, si vivim en el Cantàbric o en el Mediterrani, si parlem en castellà, en valencià, en gallec, en èuscar o en català.  l’Única cosa que importa és que entre tots, segons diu l’article 2, siguem solidaris.

La solidaritat sempre ha sigut una necessitat, però potser ara en la que la nostra nació està passant per uns moments tan difícils, quan tantes famílies es troben sense ocupació, i tantes xicotetes i mitjanes empreses es tanquen, en uns temps en què estem pendents de les opinions d’Europa o del Fons Monetari Internacional, urgix treballar tots junts, superant les nostres diferències legítimes. Hem de ser capaços, com es va fer quan es va aprovar esta Constitució, de remar tots junts en la mateixa direcció i tirar endavant a la nostra Espanya, composta per 17 autonomies i Ceuta i Melilla.

Seguint la tradició dels últims anys, les Corts Valencianes s’obrin hui a tots els ciutadans en unes Jornades de Portes Obertes a les que estan tots convidats. No és casual que la màxima institució representativa dels valencians commemore d’esta manera la Constitució Espanyola. No obstant això, gràcies a la nostra Constitució hui hem recuperat les Corts Valencianes, que van ser suprimides en el seu moment amb la pèrdua del nostre sistema legislatiu i polític després de la batalla d’Almansa.

Per això hui 6 de desembre ens sentim especialment orgullosos de ser valencians, de tindre el nostre autogovern i de ser espanyols. I permeten-me que –finalment- recorde un valencià que va ser president de la Comissió Constitucional, el senyor Emilio Attard, perquè persones com ell van fer possible que hui puguem celebrar este dia.

Juan Gabriel Cotino Ferrer

President de les Corts